dilluns, 16 de novembre del 2015

Fer el tafaner pels edificis 48 OHB

Passeig i voluntari del 48h Open House Barcelona




He participat, com a voluntari, en el 48 Open House Barcelona; i tinc ganes de comentar les meves impressions dels llocs als quals m'ha dut la meva participació. Per això he dividit aquests llocs segons els dies i cap on em portaven les «obligacions» en el festival.


El divendres tinc una sessió informativa per a voluntaris al Caixaforum. Això em permet visitar l'auditori, era la primera vegada, la qual cosa em confirma que tot l'edifici és accessible. Les sales d'exposició; alerta amb la que hi ha sortint dels ascensors a l'esquerra, cal anar a la dreta i al fons h ha una rampa i un timbre per a entrar per un lateral, i les altres dependències públiques. També em vaig assabentar que els minusvàlids tenim entrada i audioguia gratuïta, acompanyant inclòs. Cal anar al taulell d'informació per a tramitar-ho.









Com que vaig arribar massa d'hora per a la reunió, però no per a visitar alguna exposició, vaig anar a donar un cop d'ull al Pavelló Mies van der Rohe és just davant del Caixaforum, el vaig vorejar per complet i no vaig veure cap accés que sense escales; només un corriol al mig de l'avinguda marquès de Comillas sembla accessible, el portaló era tancat i no es veia en la seva totalitat. Per tant jo diria, d'entrada, que no és un edifici adaptat, encara que paga la pena voltar-lo per a veure, de lluny, el racionalisme alemany de la Bauhaus i la teoria del menys és més.








És dissabte i vaig cap a Les Corts per a veure on em toca fer la tasca de voluntari d'accés demà. Ës tancat, no hi ha visita sabatina, i vaig a veure llocs propers que participen al festival. Vaig a Can Deu, molt a la vora, actualment centre cívic i casa pairal dels Deu a començament del s. XX

Com a l'Ajuntament només hi ha visita diumenge. La història d'aquesta casa modernista, lligada amb el passat industrial de Les corts, és llarga i per això deixo l'enllaç a la Wiquipedia. Es pot accedir a l'interior pel pati situat a la part posterior de la casa al carrer Vilamur.





D'aquí m'encamino cap als Pavellons Güell, no és gaire lluny i tinc ganes d'observar la reixa i la cavallerissa. No és accessible, un esglaonet d'uns cinc centímetres impedeixen l'entrada a l'edificació. Vaig en cadira elèctrica i els esglaons són més difícils de superar. Val la pena, però anar-hi, ja que des de la porta es pot fer una idea de la construcció i la seva utilitat. També es pot fer un tomb pel jardí, encara que el conjunt està en obres de rehabilitació.












Diumenge és el dia de fer de voluntari i ho faig a la seu de l'Ajuntament de Les Corts; edifici construït per acollir serveis públics de bon començament. Ubicat a la plaça Comes, al costat hi ha una estàtua de bronze dedicada a Pau Farinetes, un personatge popular de la vila de Les Corts.

















El 48h Open house és un festival molt ben organitzat, amb aspectes millorables en informació per a persones amb mobilitat reduïda, del que paga la pena aprofitar-lo per passejar, visitar i gaudir d'edificis de Barcelona i poblacions properes; molts d'ells normalment tancats al públic o de preu elevat per a fer-la.





dimarts, 22 de setembre del 2015

És accessible però...

Un passeig pel parc del centre del Poblenou

Aquesta passejada no té moltes dificultats per fer-la; s'hi arriba en Tramvia, el transport més ben adaptat de la ciutat, i, una vegada dins del parc, no m'he trobat cap obstacle. Una cosa important a tenir en compte és que la transició de paviment dur a sorra és molt uniforme; això no vol dir que després d'un episodi de pluges l'aigua varií l'estat del sol.


És accessible però... Aquest però m'ha fet escriure del parc i les sensacions que m'ha produït. El primer un tancat, no és per a tothom o, si hi entres no en surts. Potser vol dir que guarda un tresor. I començo a cercar-lo: Entro en l'espai més petit dels tres en què està dividit; la primera sensació és agradable un bosc geomètric d'arbres ploraners, amb uns punts «escultòrics» de relativa qualitat amb uns seients metàl·lics arran de terra que són més propers a què descansi la sorra i el fang que per què s'hi estigui una persona. 




Al final, cap a la dreta d'on hi he entrat, hi ha un crater, o més aviat un forat amb un camí en espiral cap al fons. Em comenten que al fons s'hi havia de projectar «on line» imatges de Barcelona de Guayaquil. Bé, la mosca em comença a pujar pel nas, és impressionant però el manteniment inexistent. 

 

 





Surto, si he pogut sortir, travesso el carrer i entro a la segona part del parc, aquesta és la mitjana, després de traspassar el mur de ciment i arbres per una porta de ciment més o menys decorada, vaig amb un interès accentuat per la cerca del tresor, que encara no he sabut trobar, cap al Jardí de les olors; un hortet una mica més gran que el de molts terrats que tenen hort urbà, que es ven com a olors de la Mediterrània. Bé el jardí de plantes medicinals medievals del Monestir de Pedralbes té molta més extensió, i aquí no van escassos, que aquests parterres en un racó. Aquesta part mitjana si té un atractiu i és la fàbrica Oliva Artés, que actualment és una dependència de MUHBA, però si bé es dins del parc és al mig d'un solar sense cap mena d'urbanització ni adaptació al conjunt. És allà al mig i ja està.



Passo per un carrer que vol ser cobert per plantes formant un tunelo, quina tortura per les plantes que han de créixer entre els fums dels vehicles, i entro en la tercera part, la més gran. Aquí hi ha diferents espais: Un amb un catàleg de testos metàl·lics gegants, bé! Un altre obert al sol, sense vegetació, que com és rodó i té unes rajoletes amb puntets vermells i grocs, s'anomena plaça de la sardana, bé! Un altre més frondós, gairebé selvàtic, be! Que duu a un pendent molt fort, és la coberta del dipòsit de recollida pneumàtica de la zona, que és cobert amb una sorra molt fosca i uns quants rocs i s'anomena «paisatge lunar»; en un principi fet per a passar-hi però amb el perill que comporta, li han posat un cadenat.



S'ha acabat el parc i continuo a la recerca del tresor. Aleshores dedueixo que el tresor l'ha trobat Jean Nouvel, dissenyador del parc i arquitecte de moda. Va cobrar 20 milions d'euros. Un parc fet a trossets inconnexes, seients de disseny discutible i sense gairebé manteniment. Si aquest projecte l'hagués presentat qualsevol arquitecte local, o una associació de veïns, no se li haguera destinat ni un minut d'atenció, però com que l'arquitecte té fama mundial i ha fet la Torre Agbar doncs apa! No acabo d'entendre l'art, bàsicament visual i/o sensitiu que necessita moltes explicacions per a entrar-hi, sóc una personal d'intel·lecte normal, que és el gruix de la gent que ha de gaudir d'un parc com aquest. També reconec que el meu gust pels parcs és més aviat romàntic o anglès, tampoc m'agraden els d'estil francès o versallesc.

Acabo donant les gràcies al Centre de la platja, gràcies en ells vaig fer aquesta visita. Deixo també uns enllaços que coincideixen en part amb les meves sensacions que només són això «les meves sensacions»



CLARÓS I FERRET, Salvador. Parc del Centre del Poblenou, una crítica urbanística. Bibliobús 3W, Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona, Vol. XIII, nº 805, 15 de diciembre de 2008. [ISSN 1138-9796].
 

Parc del Centre del Poble Nou: ser o no ser



Parque de concentración Josep Maria Montaner

http://elpais.com/diario/2008/04/26/catalunya/1209172041_850215.html




dimarts, 15 de setembre del 2015

L'ostia de Barcelona

  Un passeig per la Barceloneta


Aquest estiu he descobert les activitats, més enllà de les que em suposava, del Centre de la platja. Fan tot un seguit d'activitats relacionades amb el medi i el territori proper. En la primera que he participat ha estat un passeig històric per la Barceloneta.

Amb l'intent de ser fidel a l'objectiu del bloc comentaré els passejos que he fet per aquest barri de la Ciutat. En els darrers anys he fet tres recorreguts d'aquest tipus. El primer va ser amb els que organitza de forma periòdica el Museu d'història de Catalunya, el segon el vaig fer seguint la informació que vaig anar recavant per la xarxa i la ruta abans citada per lliure amb la meva germana, la paciència personificada quan començo a deixar anar dades, i e tercer el tercer l'organitzat pel Centre de la platja. Seguiré aquest darrer com a base per a comentar la ruta.

El punt de trobada va ser a la parada del metro de Barceloneta, línia 4, estació adaptada. Allà, porta d'entrada a la Barceloneta, hi ha les restes del Baluard de migdia, hi havia la Porta de mar de la ciutat emmurallada i molt a prop El Torín, una de les places de braus i origen d'alguna revolta popular; aquest indret no es va comentar en la ruta per desconeixença de la guia.

Seguim la ruta pel Pg. Joan de Borbó pel braç que tanca el port i s'indica l'evolució d'aquest, l'origen del barri, conseqüència de la construcció de la Ciutadella el 1714, per arribar a la plaça de la Barceloneta. Fins aquí el passeig és còmode amb voreres amples i guals correctes, fins i tot el paviment no té gaires sotracs.   


La plaça és el centre neuràlgic del barri; l'església de Sant Miquel construïda en el moment d'urbanitzar i edificar el barri, la font amb un estil similar a la de Canaletes, la casa on va viure Ferdinand Lesseps quan va ser Cònsol de França a Barcelona, la placa que recorda el primer concert dels Cors de Clavé. Hi ha teca per mirar, imaginar i olorar la història. A partir d'aquí comença l'aventura per anar en cadira de rodes: Les voreres són estretes i angles d'edificis molt tancats A partir d'aquí jo vaig optar d'anar per l'asfalt, hi carrers de plataforma única i carrers amples però moltes vegades el gual és petit o mal fet. Per anar a la Casa del porró vaig anar pel carrer oposat a l'església i vaig anar cap al carrer Sant Miquel.



 Aquí es pot observar una casa amb el disseny original del s. XVIII i el procés de superpoblació que ha patit la Barceloneta des de sempre. Fins al punt de crear les mitges i els quarts de casa. Molt a la vora la biblioteca La Fraternitat, seu originari de la cooperativa i que ens parla de la vida obrera i la necessitat d'organitzar-se. Anem cap a la plaça del Mercat, edifici d'arquitectura de ferro i recent-ment remodelat. 




 
Aquí i a l'entrada que deixa veure la capçalera de l'església hi ha un símbol viatger del barri: El Negre de la Riba; un mascaró de proa que servia de reclam a una botiga i que va anar a parar a un particular i que després es va donar al Museu Marítim, el que hi ha és una rèplica. 








Voltem el mercat pel cantó que hi ha el mascaró trobem una font, restaurada, de les poques que proveïen d'aigua el barri. Ja enfilem el carrer de la Maquinista, la gran fàbrica metal·lúrgica i de la que només resta la porta principal com a monument històric. 









Davant l'escola anem cap a la dreta fins a la Font de Carmén Amaya lloc que serveix per iniciar les explicacions del barraquisme del s. XX, gràcies a una senyora que participava en l'itinerari vaig saver que SumoRostro venia de «semu Rostro» que en caló o ramaní vol dir més menys tenim cara o som persones.
A partir d'aquí i després d'una petita presentació de Carmen Amaya, com a bailaora i com a nascuda al Sumorrostro, anem cap al Pg. Marítim es pot pujar per la rampa incorporada en el disseny del monument. Aquí ja les explicacions van sobre la façana marítima, l'Escola del Mar, l'Hospital del Mar i l'obertura de la ciutat al mar. Per acabar al Centre de la platja, al costat hi han lavabos adaptats.


Queda molts punts per veure: el parc de la Barceloneta, amb l'esquelet del gasòmetre, Can Joanet que manté l'estructura de les antigues pudes, I altres llocs a part dels bars i restaurants pels que La Barceloneta és famosa encara que en un temps va ser anomenada l?ostia per ser un barri de port, mariners pescadors, molts d'ells italians i per similitut amb el port de Roma anomenat així









Aquí hi ha un seguit d'enllaços sobre històries del barri

Barcelofilia


Bereshit


Barcelona a pie



Barcelona tiene poder


Barcelona rutas


Tot Barcelona


Google acadèmic


Google


Vestigios de Barcelona


Foment


Altres Barcelones



dimarts, 18 d’agost del 2015

Ai! No hi havia pensat. O... si

Reflexions que em faig passejant per Barcelona

Aquest bloc el vaig crear amb la intenció de comentar les meves experiències i els obstacles que anava trobant en els meus passeigs per Barcelona i vaig embolicar-me amb comentaris històrics quan el meu coneixement no va més enllà d'una persona aficionada en el tema. És per això que abans de continuar el bloc amb el plantejament inicial i ser útil per a persones que van en «quatre rodes»: Cadires, cotxets, carros o bé tenen mobilitat reduïda. Vull fer una sèrie de reflexions que he anat fent en els meus passeigs.



Analitzant les meves emprenyades amb els obstacles que em trobo pel camí les he concretat en els següents grups: Construcció, manteniment, incompliment, desconeixement i no pensar-hi.

Quan em trobo amb una obra mal feta, sempre les considero des del 1992 ençà, abans no s'omplien la boca en l'accés de persones amb mobilitat reduïda; quin eufemisme més grandiloqüent, Hi ha coses com els rebaixos en les voreres per a poder passar en els passos de vianants (guals) que hi són però que deixen una distància del rebaix al terra d'uns 3 o 4 cm. Un petit esglaó que fa impossible de pujar, recordo que les observacions les faig des d'una cadira elèctrica, Ho podem trobar al pg. de la Vall d'Hebron en el pont que hi ha entre les estacions de Mundet i Montbau de la línia 3, aquests entrebancs hi són tant al passeig com en la part inferior. Em pregunto en aquests casos qui és qui ha acceptat l'obra acabada i no ha comprovat l'estat de l'obra. Així em trobo en força lloscs. L'altra cosa que em qüestiono: Per què havent-hi vorera suficient els guals són gairebé precipicis, potser perquè es fan seguint la mida de la pedra, sembla estàndard, i no es té en compte el pendent, crec que fins al 4%, encara que és recomanable el mínim 2%. Un altre problema és el fet de considerar els rebaixos o guals que es feien abans del 1992 que eren per a poder anar amb carretons o cotxets; aquests són de forta pendent i de dimensions reduïdes cosa que els fa impracticables doncs sovint es queda una roda davantera sense tocar a terra desequilibrant la cadira i la tracció d'aquesta.



Una constant del passeig per la ciutat és el mal estat de les voreres; és un mal que patim tots en més o menys grau. Jo em pregunto: Si l'asfaltat dels carrers es fa cada cert temps perquè no es fa el mateix amb les voreres. Al barri on visc han asfaltat en els darrers anys dues vegades però les voreres del mateix carrer fa més de 30 que ni hi fan pedaços. També hi ha el mobiliari urbà que normalment obstaculitza la maniobra de la cadira e el pas de vianants, papereres, contenidors, validadores de zona blava o verda... O, també. Els pilons i aparca-bicicletes que es col·loquen seguint mesures sobre plànol i no sobre el terreny, mesura més racional. Ja noi vull entrar en la construcció de les rampes, hi ha poques que compleixen la normativa. La majoria es redueixen a cobrir amb ciment o material similar sobre l'orografia del terreny; això vol dir que no es té en compte el desnivell, la irregularitat del terra, de vegades, et trobes amb girs en pendent «contra-peraltada» La falta de protectors...

Ara entro en els incompliments: el més important és en els transports ferroviaris, metro i ferrocarril. Tinc entès que una normativa europea obligava a tenir el transport públic adaptat totalment abans del 2009 o 2010. Bé al metro encara hi ha moltes estacions no estan adaptades, som en 2015, i en les adaptades no hi són gaire, per exemple Fontana línia 3, sé que el més difícil és l'accés al vagó des de l'andana o a l'inrevés, però per això s'han inventat: adaptada amb ajuda; en què quedem és adaptada o no. Visc sol, vaig sol i no m'agrada que em prenguin el pel amb això d'adaptada amb ajuda. Un cas impecable en el funicular de Montjuïc vas fins al símbol de minusvàlid, fa un metro o mes i és enganxat a terra, i et trobes que la distància al tren és gran i es pot enfonsar la roda i no és a nivell, cosa que demana una precisió que si optes per entrar amb la roda gran, recordem el forat, jo personalment no la tinc si vaig d'esquena. Molt bé ho comento a l'estació superior i em diuen ja t'ajudem; si moltes gràcies, però i a l'estació inferior? Ah, és que no té personal; el funicular funciona sense conductor i l'estació no té personal, has d'anar a buscar el personal de l'estació de Metro, que prou feina tenen. Rodalies no vull ni pensar-hi; és més fàcil anar a Màlaga que a Gavà. que funcionen molt bé el Tram i els FGC.




Ara entro en l'apartat quotidià: Obstacles mòbils, d'obres, d'incívic i/o d'egoisme. Les botigues, de tota mena però sobretot les de restauració, que utilitzen la via pública. Quantes voltes has de fer per culpa d'unes caixes, un cartell, unes taules... També les obres o no hi pensen o et fan donar una volta
Immensa, depèn del lloc de l'obra. Recordo dues obres importants una al barri. Després de demanar a un futimé de persones per l'encarregat li faig veure que m'ha privat l'accés a mig barri durant els cinc o si mesos que dura l'obra, la solució posar el full d'una porta que devia ser al contenidor. Al mateix període vaig al pg. de Gràcia una pavimentació de la vorera o les obres de l'estació de Rodalies, unes planxes de ferro que cobrien una superfície de tota l'amplada de la vorera i d'uns tres metres de llargada. Em pregunto: No s'hauria d'incloure per contracte l'adaptació i la supervisió que calgui per a garantir la mobilitat? La resposta és: Avisi'ns i l'ajudem, gràcies per l'amabilitat però a les vuit de la tarda quan no hi siguin, a qui aviso!




Per acabar la rabieta deixo els cotxes mal aparcats; les furgonetes dels «És que estic treballant» o el són només cinc minuts. Per a mi això és incívic, i egoista. I el meu temps què, no tinc perquè regalar el meu temps, si mel demanes gairebé segur que tel dono però no mel prenguis.

Amb tot això explicat penso: No hauria d'haver-hi una assignatura d'urbanisme amb mobilitat reduïda? Es pot demanar explicacions i responsabilitat a qui accepta una obra mal feta? Haurien d'anar obligatòriament un més en cadira de rodes tots els estudiants de temes relacionats en la via pública i els transports urbans? Paga la pena endegar una campanya amb el lema «Ai! No hi havia pensat». Que fa l'Institut municipal de persones amb discapacitat? Només en sé d'ells quan hi ha eleccions a l junta d'aquest.

Falten temes i observacions però això serà en una altra entrada. De moment proposo difondre els obstacles i incompliments que ens anem trobant:

Per Twitter amb l'etiqueta #4rodes

Ofereixo el grup de facebook Passejant amb 4 rodes

o si hi ha d'altres canals, us agrairé que m'ho dieu


Web de l'Institut municipal de persones amb discapacitat

http://w110.bcn.cat/portal/site/InstitutMunicipalDePersonesAmbDiscapacitat?lang=ca_ES